No cabe duda. Ésta es mi casa
aquí sucedo, aquí
me engaño inmensamente.
Ésta es mi casa detenida en el tiempo.
MARIO BENEDETTI
Tancar la porta. Empentar la fulla fins el marc que
l’encaixa. Sense fúria. Com una alenada per restituir-se el ritme en abastar el
replà. Deixar que marxe fins a restar closa. No aturar la inèrcia que la mena
fins el marc. Mantenir-se estalvi d’aquella distòpia en la que s’ha tornat la
realitat, a l’altra banda. Escoltar l’efecte minvant que fan les coses que se’n
van. La conseqüència alleugeridora de la cridòria exhaurida. Els sorolls que
s’ofeguen en la batalla perduda de no entrar-hi. Aquell acoblament perfecte i
que amb la seua veu de fusta diu “prou”. La calma que estora l’espai que et
viu, expectant, a l’esquena. La mudesa, sense dubtes. El comiat que inspira
aquell seguit d’adeus que necessitava la memòria, per encendre tots els
presents. Tots aquells que ara mateix porten en la mirada el joc d’esperances
que necessites. Saber-te en el territori on pots mantenir-te invicte al
desànim. Els llavis de la casa, sense discursos de rancúnia.
