“Els plaers del
cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu”
Walt Whitman
En la profunditat de les coses pensem que habita la
saviesa. I per això mirem d’introduir-nos, de travessar la matèria polposa del
que estan fetes. Volem tocar aquella rigidesa que nia al seu interior i que
roman encara intacta per a la majoria de les persones. Volem entendre. Però,
alhora, també volem ignorar. Perquè la saviesa ens garanteix l’explicació sobre
aquest ordre on ens movem i del que som actors improvisats. Ens fa prendre
sentit de cada gest que dipositem sobre les circumstàncies. Creiem que, a
partir d’aquell moment, tot prendrà un decurs concret. Res no serà ni gratuït
ni balder. No viurem aquella condició terrible de la inversió cega que es perd
en la incertesa. La inversió d’un temps, d’una vida sencera, en una caminada
que volem destinada a un objecte. Però la ignorància ens habilita per a la
felicitat. No voler motiu. I no saber-se autors, només atzars. Fugir del
descobriment. Mantenir-se en una fe d’inèrcies sobre els detalls que ens
configuren l’existència. Aquesta polidesa rodona que ens trobem cada matinada
sobre l’albada, que ens han cuit al forn de l’esperança. Voler saber-ho tot
perquè ens sentim supremacistes, piramidals i tirànics. I, tot seguit, no voler
res. Perquè aquest anonimat que ens trasllada pels carrers de l’existència ens
fa fora de les mirades dels esdeveniments. I la placidesa ens toca en aquesta
ignorada condició de ser vistos. No esperar res. Lliscar. Saber massa és patir.
