“Les paraules són
forques d'on a
trossos
penjo la raó.”
SALVADOR ESPRIU
Precipitem arguments com si la comunicació fos més
efectiva amb l’ocupació constant dels seus canals d’emissió que amb els
silencis que ens haurien de menar a la reflexió. A pair cada paraula. A la
digestió entenimentada d’allò que escoltem. El pànic al silenci. A la
individualitat a la que ens sotmet. A la invisibilitat que ens regala. Aqueixa
por que tu ja has perdut. Has decidit rebutjar la sonoritat dels debats.
Emigrar sense possibilitat de retorn d’aquella inversemblança manifesta que
proclamen sense vergonya. El silenci no és una fosca. És una escletxa de llum,
creixent, que t’encega amb l’encert de no tenir que dir res. L’efecte reparador
de tot allò que no expressarem. Els noms que no pronunciarem i anirem oblidant,
a poc a poc, i s’apaivagarà aquella coïssor que provocava en la memòria dels
afectes que donàvem per perduts. La constant d’aquella desavinença entre el
vidre i l’adhesiu d’aquell record que havia de transcendir-nos totes les coses.
La inutilitat de posicionar-se davant de la rancúnia, del plet, dels judicis
temeraris. De la insolvent estratègia del dubte. El silenci hormonant l’ànim
del nàufrag, voluntari en la seua pràctica de supervivència. Fibrant el cos de
la reclusió, teixint la musculatura dels braços tensats sobre la fulla de la
porta tancada. Silenci i solitud. Replegament en la derrota de significar-se.
