“L’ombra de
l’última oportunitat
està ocultant la lluna.”
està ocultant la lluna.”
JOAN MARGARIT
L’imaginari viatja lliure per
aquella hisenda no patrimonialitzada que són els somnis. Tot de discursos sense
lògica establint-se en emocions que portaràs empeltades al llarg del dia. No
entens la descurança del cervell en no fer efectiva la totalitat d’aquell
buidatge. Emmagatzemar amb innecessària precisió coses que no ocorren. No
entens tampoc el missatge. La dona que oblides en una habitació d’hotel. Aquell
llarg passadís d’angoixa que recorres desorientat. La que plora a l’altra banda
d’una taula que no comparteixes, mentre una amiga l’agafa de les mans i no veu
que ets tu el motiu d’aquelles llàgrimes. La figura de sorra que sembla dormir
en la platja i que tu beses als llavis i no pots aconseguir despertar. Aquella
sort de simbolismes que portes amunt i avall, com una estela d’escuma sobre el
recorregut de l’aigua i que no acaba mai de desfer-se mentre t’allunyes donant
l’esquena, deliberadament i infructuosa.
