“El port és com
ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.”
JOAN MARGARIT
Perseverar en l’aïllament. La
marginalitat assumida. La condició d’ésser perifèric. No és empresonament si
les limitacions de l’espai són assumides. Hi ha una acceptació contractual. Ser
a dintre d’aquestes dimensions reduïdes i convenir en el manteniment d’aquesta
propietat. Propietat protegida i protectora. Més enllà, una lletania de sorolls
fàcils d’emmudir amb petits canvis de propòsit. El mobiliari escènic, amb
aquella solemnitat semblant a les peces d’un tauler d’escacs. Aquella
immobilitat restringida a una estratègia. Hi ha una determinació no encetada en
cada objecte. Una pulsió invisible que espera esdevindre en el conflicte. Són instruments
del ritual del viure. La seua sobrietat de fusta, angulosa, perfecta. Aquesta funció
incerta que guarden. Com una voluntat adormida.
Esperes i vas extraviant la resposta a totes les
preguntes, premeditadament. Una dissidència calculada. Una creuada per mantenir
conquerits regnes perduts. Llegeixes mandrosament. Sense entusiasmes. Res no et
fa còmplice.
