“Sota la terra
erma,
remuguen històries
les arrels somortes.”
remuguen històries
les arrels somortes.”
NÚRIA NIUBÓ I
CABAU
Se’t fa estrany el teu propi cos. Et costa habitar
cada renuncia de moviment que fa. Cada desplaçament. Cada gest que no ha estat
objecte del discurs que projectaves. Albires personatges antics en cada racó
d’aquesta anatomia que et transporta. Veus, per exemple, els peus del pare i la
pell grafitada de petites venes varicoses a prop dels turmells. Veus un ésser
diferent fet de petites condicions d’altres éssers que ja no hi són. I en
ser-ne conscient trobes que t’imperfecciona aquesta estada. Incomoda aquesta
permanència inert que tens. I ja no saps si et trobaràs un guió més llarg sobre
el paper de la vida. Tots els matins, a trenc d’alba, surts al carrer i corres.
Amb aquell esforç mires d’imposar-te sobre l’evolució del canvi. La teua
particular dissidència a les lleis del temps. Corres i sues. Avances sobre
l’asfalt irregular, que ja tasta les primeres llepades de sol d’aquest estiu
ferotge. Alenes com un home vençut. Com un covard, potser. Proves d’entregar-te
a cada cantonada. Allargues la fita uns metres més. Baixes la intensitat. La velocitat.
El cos et crida la derrota. La batalla contra el temps és una altra batalla
perduda. Però vols resistir. Proves de pensar en una altra cosa. No vols
atendre els senyals, aquells indicadors d’alerta que t’avisen de la imminent
fallida. És una voluntat suïcida. L’obcecació inútil de voler viure de nou
circumstàncies exhaurides.