“Així vaig jo,
com perdut en les hores,
com navegant que
busca far enlloc
que el pot guiar”
VICENT ANDRÉS
ESTELLÉS
Cada dia comença sempre amb la
mateixa consideració: cal un propòsit per adreçar de forma positiva aquest
règim de circumstàncies que consumeixes. I cada dia, la seqüència dels
esdeveniments és la mateixa o molt semblant. Navegues amb certa apreciació
d’inèrcia sobre un habitatge endreçat. La major part del temps no trobes motiu
de reflexió sobre la situació de descompte que vius i allò que estàs fent per
aturar-ho. Llevat de l’aplicada constitució de les paraules, no has fet res i
tot allò que dius són només propòsits que encara no han pres forma en la
disciplina dels actes, que sempre tens pendents. La resta del dia sempre és una
successió de petits fets que res tenen a veure en la solució de treure
incertesa al futur que s’aproxima. Sí, inexorable. Tens un pla, és cert. Amb la
col·laboració mecànica del despertador, vos iniciar la jornada a les sis del
matí. Durant les primeres dues hores d’aquell esforç exagerat, per innecessari,
miraràs d’escriure alguna cosa. Avançar algun de tots els manuscrits que tens
encetats i que malviuen d’indecisions al fons de l’ordinador. Dues hores que
pots cremar sense recança. Sense sentit de la culpabilitat. Dues hores abans
que la claror de l’albada prenga possessió dels racons de l’habitatge i faça
aquella incòmoda descoberta que és tenir-te a tu. Avui, però, t’has llevat a
quarts de nou. Un món de claror et mirava des dels peus del llit. I tu
mandrejaves, convençut que dilapidar una mica més d’aquell no era res greu. Has
sortit d’entre els llençols amb aquella pesantor d’ossos. La sensació de que el
bastiment dels gestos no és al cent per cent. Que l’anatomia de l’ànim i la
física són ja la mateixa cosa. Has trobat a faltar no tindre res decent que
posar-te i que no semblés que vens d’una altra batalla perduda.
Et fa por quedar-te sol amb aquest vaixell fantasma
que són els records d’una no-estima. Ets un escriptor impossibilitat per
dissenyar una estratègia defensiva davant els avenços d’aquell exercit de coses
que senties. Et sents impedit per fugir a la part real de la vida.
