divendres, 9 d’agost de 2019

silenci

“Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.”
CARLES DUARTE

El silenci són sèries de quinze rajoles en el camí del teu desfici. Una anada i una tornada defugint destinacions. És també la compulsió d’aquell dit que treu percentatge a la bateria dels avisos cada cop que prem el vidre per saber-te recordat. I és la mirada enfangada en la pàgina d’un llibre que no acaba d’avançar. El silenci és aquell estat de permanent alerta definint els sorolls extraordinaris per sobre de l’enrenou de la rutina. És també la llibreta avivant-se de pensades. I la molècula que viu en la memòria de l’olfacte. I l’arbitratge sobre les pauses que exerceix el calendari. I la sincopada execució de les busques del rellotge tisorant el temps i fent-lo engrunes. El silenci és la insípida claror que garbellen les cortines. I l’aspre del sofà en la seua planura immensa.  I les restes del sopar que no enretires i fan aquell escenari de desídia sobre la fusta de la taula.