divendres, 16 d’agost del 2019

vindran de nou

“Potser aquells soldats van somiar que serien herois –potser els hi hem convertit nosaltres en el record–, però quan estaven entaforats a les trinxeres eren senzillament pobres víctimes, carn de canó, " titelles de la història".
I el que és pitjor: ells se'n van adonar aviat.”
LAURA SERRA
(Diari ARA, 1/10/2016) 

La condició desidiosa de no voler entrar-hi en el pensament de les coses que ocorren. L’abraçada de l’odi, esprement les circumstàncies. Aquell deu absent pregat fins l’extenuació, que abandona les esperances promeses. Mires el món espantat en la seua follia. Renunciat a entendre’s. Presoner de cada fita de venjança. Escoltes aquell lideratge acumulat de despropòsits, la tempesta de sang que grata les portes. Penses que la història és un condemna que la humanitat no pot defugir. No podem fer res, potser, davant la seua cíclica resolutiva d’exterminis. I aquell silenci enclaustrat al fons de la boca dels homes que admiraven la pau de les hores. Quin crit? I on? Sembla que estem preparats per afusellar-nos de nou les conviccions. Deixar-nos vèncer. Vindran, de nou, i no farem res. De nou.