“Potser aquells
soldats van somiar que serien herois –potser els hi hem convertit nosaltres en
el record–, però quan estaven entaforats a les trinxeres eren senzillament
pobres víctimes, carn de canó, " titelles de la història".
I el que és
pitjor: ells se'n van adonar aviat.”
LAURA SERRA
(Diari ARA,
1/10/2016)
La condició desidiosa de no voler entrar-hi en el
pensament de les coses que ocorren. L’abraçada de l’odi, esprement les
circumstàncies. Aquell deu absent pregat fins l’extenuació, que abandona les esperances
promeses. Mires el món espantat en la seua follia. Renunciat a entendre’s.
Presoner de cada fita de venjança. Escoltes aquell lideratge acumulat de
despropòsits, la tempesta de sang que grata les portes. Penses que la història
és un condemna que la humanitat no pot defugir. No podem fer res, potser,
davant la seua cíclica resolutiva d’exterminis. I aquell silenci enclaustrat al
fons de la boca dels homes que admiraven la pau de les hores. Quin crit? I on?
Sembla que estem preparats per afusellar-nos de nou les conviccions. Deixar-nos
vèncer. Vindran, de nou, i no farem res. De nou.