"De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra."
EVA PIQUER
Has tocat fons moltes vegades.
I saps que no sempre esdevenien fallides significatives. En ocasions senties la
transitorietat d’aquell instant com una obsolescència empeltada a una mena de
garantia afegida a aquella gravetat que l’etiquetava de descrèdit. Una
dissolució a la llum d’allò que realment desitjaves. S’esborraven els efectes
quasi a l’instant. I això fa que en recordes poques, d’aquelles ocasions. Hi ha
escenes diàfanes, però. Els números vermells que t’escopia el caixer i
anunciava la sagnia de tristeses que t’emportaries a casa en saber-te desnonat
de l’amable normalitat que els altres encara podien gaudir. Les nits insomnes,
vigilant la vida nouvinguda d’un infant aprimat d’expectatives. Les portes de
l’ambulatori, al cor d’aquell hivern que us va congelar els ànims sota aquella
diagnosi terrible que embrutava la resta del futur. Cadascun d’aquells moments
són com profundes basses de reg, aturades d’aigua freda, que han anat
engolint-te fins que trobes la superfície rugosa i imperfecta de la base i on
hi creus trobar allò que afegirà aquella empenta que necessites per reeixir-ne.
Vols pensar que és la seqüència, normal i lògica, d’aquesta història cíclica
que t’ha tocat protagonitzar. I de la que ningú no en sap res. Així que
vesteixes el cos de l’angoixa amb la bonhomia i el bon humor. Fas acudits
fàcils sobre una actualitat desconeguda i aliena. Esmoles un ingeni facturat
d’ocurrències. Mentre, el tren de l’oportunitat passa de llarg i s’allunya cada
matí. Encara ningú no fa calendaris on poder trobar-li els festius a la
derrota. Tocar fons és la circumstància definitiva de les coses que s’ofeguen.
Al final d’aquest apunt de pànic et preguntes si vindran recuperades les hores
amb una nova i enèrgica alenada.
