divendres, 11 d’octubre del 2019

el sempre és una invenció

“Si pogués tenir tot el que deixo,
el que hi ha darrere
cada paraula, cada poema.”
MARTA PESSARRODONA


El menys important és allò que més importa. L’efímera condició de l’alegria. Prenem decisions perquè ens cal avançar. Però no n’estàs tan segur de voler incorporar-te al desplaçament que obliguen aquestes circumstàncies canviants. Només vols ser-hi. Tindre un punt de concreció entre els cardinals de l’existir. Ja no demanes tant. No vols suposar una exigència per ningú. No vols imposar-te com a criteri pel simple fet d’estar viu. No vols aquesta condició de migrant. Au, sense niu. Fugitiu. Segurament, en la disbauxa de les hores de tria has exhaurit les possibilitats de l’estima. No tens missatges a la vora del dia. Les indecisions t’han pres tot allò que volies. I ara ets ací, de caverna en caverna. De fosca en fosca. Sense opció a la resiliència. Aquest nomadisme que fereix les esperances. Has fet tard per a les hores de l’estima. Això és el que sospitaves. El teu dolor no és físic. No són uns grillons que impossibiliten els gestos de la caminada. Però alenar és essencial. I se t’ha estretit la capacitat de respirar-te aquest aire que et resta després de cada experiència viscuda. Vols tornar a casa. A la primera de totes, potser. A aquella on encara pots recordar-te un grapat d’instants farcint-te les coses que esperaves. Vols tornar a casa. El carrer que habites ara està ple de senyals de l’enyorança. El sempre és una invenció. Un mot cruel. Una venjança. Allò que ve a ferir-nos el dia que fem buit a la vida que ens passava.