diumenge, 8 de desembre de 2019

desconnexió

Aquesta remor que se sent no és de pluja
MIQUEL MARTÍ I POL


Avorriment. He tancat tots els meus comptes socials per avorriment. Per no tindre que encetar cada matí amb aquella dinàmica que em menava a seure davant de l’ordinador per veure què diuen els altres. Per participar d’aquella documentació d’un present fictici i, sovint, agre. Despenjats de la part més amable de la realitat, si és que hi ha alguna. La sensació d’aïllament, una vegada fet, és immensa. No de marginació. Hi ha una diferència substancial. L’exili digital ha estat voluntari. No ha estat fruit de cap greuge. Fugir del voraginós, de la immediatesa. Aquella compulsivitat que et menava a romandre hores i hores davant d’aquella cridòria aliena. Desafectat de qualsevol propòsit. Cert que m’ha deixat els matins orfes d’un hàbit molt arrelat. Dies que no he sabut com ocupar les hores prèvies a la sortida cap a la feina, mentre vaig assaborint el cafè amb llet (sense sucre, una altra addicció resolta), embolicat amb el silenci que badallen les primeres hores del dia. Res definitiu ha omplert encara aquest moment. La meua atenció vagareja entre la recerca de notícies. Com si fos més productiu copsar l’actualitat a través d’un rotatiu que, després de tot, sembla un altaveu d’allò que ja llegia a portals com facebook. Els diaris continuen esdevenint un aparador de misèries. L’evidència de que el nostre costat fosc perd, dia rere dia, més espais de claror. Només dues persones, dels milers que tenia com a presumibles seguidors, se n’han adonat del buit que he deixat. Totes dues han considerat que no em trobava bé. Que hi havia una mena de disfunció en aquella decisió que només podia ser motivada per un problema de salut. Quasi m’he trobat empès a inventar-me una justificació que els hi donés la raó. L’ànim abatut, depressió, fàstic emocional... Ara que ho escric trobe que també podria servir. La partença al món real és fruit de tot plegat. La decisió de romandre en paus. De plegar de la cridòria. De no intervenir més en el desenvolupament voluntari de veritats manipulades. De no ser un element víric, una sinapsis tòxica. He llegit experiències semblants. I curiosament totes acaben igual: tornant. Això sí, amb l’excusa que han après la lliçó i definint la derrota com un aprofitament. Ara ja saben com fer servir les xarxes. Sense pensar que han caigut de nou en elles. Oportunitat de missatgeria, diuen. Cert, també, que he perdut les notificacions d’aquella vida social i cultural de la que sovint participava. Ningú no fa servir el correu electrònic com a substitutiu de les notificacions. I això fa que m’haja instal·lat en una mena d’inòpia. Ja no sé qui fa què i on. Llevat que tinga la deferència de convidar-me directament. Però la personalització de les bones notícies també s’ha perdut. Els amics han caigut sota la generalització. Sota aquella barreja de coneguts i desconeguts. Tots som el mateix: públic. Ningú no mereix un tractament diferenciat. La mercaderia social. Participar de les xarxes ens ha convertit en producte. I aquella necessitat d’actualització constant no fa altra cosa que demanar-nos participar en l’exigència del consum. I, alhora, despersonalitzar-nos. Evitar-nos l’autenticitat. Defugir-nos tal i com som. Aquella extravagància, aquell histrionisme, aquella exposició. A poc a poc he tornat als llibres. Aquell saber aturat entre cobertes. He tornat als dispositius d’olor impresa. La veu calmada. Al silenci profitós. No vaig enlloc, teniu raó. La pau de ser, només.