amor

L'amor és la dialèctica de l'odi, n'és el reflex oposat. L'amor és, en diferents graus d'intensitat, el miracle imperatiu de l'irracional. És innegociable, com també ho és la cerca (condemnada) de Déu entre els Seus indecisos. Estremir-se, en el més íntim de l'esperit, sentir tremolar fins al darrer dels ossos i el darrer dels nervis quan es veu, se sent, es nota el frec de l'estimada o l'estimat; inventar, escarrassar-se, mentir sens fi per aconseguir, per estar a prop de l'home o la dona estimats; en un instant imprevist, transformar la pròpia existència -personal, pública, psicològica, material- en la causa i la conseqüència de l'amor; experimentar un dolor i una buidor inexpressables amb l'absència de la persona estimada, amb el marciment de l'amor; identificar allò diví amb l'emanació de l'amor, com fa tot el platonisme, que equival a dir el model occidental de transcendència, és participar en el més corrent i inexplicable dels sagraments de la vida humana. És, d'acord amb el propi potencial personal, assolir la maduresa de l'esperit. Equiparar aquest univers d'experiència amb el libidinal, com fa Freud, justificar-lo en termes d'avantatges biogenètics, de procreació, són reduccions quasi menyspreables. L'amor pot ser el lligam no escollit, fins a l'extrem de l'autodestrucció, entre individus descaradament incompatibles entre ells. La sexualitat pot ser incidental, transitòria o totament absent. El lleig, el miserable, el més malvat entre nosaltres pot ser objecte de l'eros desinteressat, apassionat. El desig de morir per l'estimada o l'amiga -l'amie, com diu tan exactament i lluminosament el francès-, les carividents bogeries de la gelosia són contraproduents en qualsevol concebible càlcul biològic (darwinià) o social. La famosa màxima pascaliana que el cor té unes raons que la raó no coneix, representa una defensa de la racionalitat. No són "raons" allò que omple el cor. Són necessitats de procedència completament diferent. Més enllà de la raó, més enllà del bé i del mal, més enllà de la sexualitat que, fins i tot al clímax de l'èxtasi, és un acte tan insignificant i efímer. Jo m'he passat tota una nit sota la pluja, xop de cap a peus, per veure fugaçment la meva estimada girar una cantonada. I potser ni tan sols no era ella. Déu tingui pietat dels que mai no han conegut l'al·lucinació de llum que omple la foscor en una vigília com aquesta.

De "ERRATA. Una vida a examen". 
George Steiner

Arcàdia 2018.