Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Et sabia absent i tot i així vaig disposar els silencis ordenadament. Ara visc en un espai d’ombres xineses. Un aparador de petites desfetes, enderrocs de la memòria repartits amb l’estètica aplicada d’una amable nostàlgia. I tinc una ferida de llum insistint-me els dies. La coïssor em parla de tu. Discurseja amb una convicció que em deshabita les pensades. Em fa recordar, per exemple, el color de les maduixes que et viatjaven a la boca, la carta de navegació que t’estelava l’esquena despullada, aquell fil de llegenda mítica i llunyana que em lligava els canells a la teua abraçada. Em talle sovint amb els desperfectes d’aquella trencadissa. Però, què vols? No sé renunciar al costum de mirar-te amb els peus descalços. I si tanque els ulls encara ve el teu record i m’abraça per darrere.
