diumenge, 22 de novembre del 2020

qui ho sap?

Als pares absents

“Sólo dos cosas puedo hacer por ellos:
describir ese vuelo
y no decir la última palabra.”
WISLAWA SZYMBORSKA

Les portes es tanquen i, malgrat això, encara s’esmicola la tristesa i el seu argumentari de paraules. Tot de dubtes tenim ara. Ningú no té reglades les absències, ni els criteris de la pèrdua, i se’ns fan il·legibles els terminis de la pena. A quina escola fan lliçons de comiat per a les persones de l’estima? On es guarden els afectes arrelats al seu nom i el que vivíem? Què se’n fa d’un buit sobtat? Què en farem d’aquells espais on ens trobàvem al llarg del dia? On riuran les ocurrències d’aquella vesprada compartida? Què n’hem de fer d’aquesta marxa escampada com un greuge d’oli i que ens embruta l’alegria? Com viurem sense que hi sigues? Se’ns imposarà, es cert, el retorn a totes les coses del viure. El seguici de les hores empenyent el carretó de les quimeres. I continuarem signant en el quadern de les promeses i calculant l’efecte de cada gest sobre el cos tan fràgil de l’espera. I tornarà el brogit del mercat a trencar aquest silenci de partença. I els grisos prendran color, i el dol serà un carrer llunyà als barris de la perifèria. Sí, tot això ja ho sabem. Però qui sap on són les estafetes on arriben encara a temps els adéus que ens mereixíem? On, aquelles andanes de pas, per bellugar ni que siga la mà i deixar-vos veure tota la llum de la vostra coneixença? Algú ho sap, per favor? Algú ho sap?