"Sempre tenc un corc que em roega i fa mal."
PONÇ PONS
Les persones que se’n van ens
omplen d’absències. Això vol dir que també cal fer-se càrrec de la defunció
dels paisatges que ens eren comuns. Fas passes decidides per continuar-hi
endavant. És la vida. Corrent i fluïdesa, sense ribes. Seus a altres taules,
també parades amb afecte. Però res no és el mateix. No hi són ni els olors, ni
els sabors. A poc a poc te n’adones de la quantitat de coses que aquells que
ara no hi són s’han emportat també. Descobreixes, amb certa recança, que no
marxen de buit. Que l’equipatge que els ha omplert les maletes és més gran que
no pensaves. Tot d’objectes romanen encara inalterables, però són orfes
d’aquell tacte. No sé, tampoc, hostatjar-me entre el viure sense pensar-ho.
Mire les trobades veïnes en aquestes dates. Aquella ostentació d’afectes,
necessària. I sempre és més gran el finestral de la memòria, que em porta allò
que érem abans de totes les desfetes. No vols entristir-te. Però aquells que ja
no hi són t’omplen de llums llunyanes l’arbre nadalenc de les pensades. És inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada