res no calla

 "Més enllà de la por,

de la veu, 

al cor del món,

només viu el silenci."

CARLES DUARTE

Escoltar no et fa expert en sorolls, així que no sabria dir-te, geògrafa, quin és el camí que ara travesses. Sé que és un gran evasor d’impostos. De la pena, principalment. Fas aquella marxa mecànica, establerta en les inèrcies de l’avançament suïcida i creus que se t’ajusta als peus de la ruta. Però no. És tot un voltar en cercles. Un moviment inútil. Un empresonament. Un autisme socialitzat, compartit. Més que voler anar a un lloc, fugim de la tenebrosa idea de ser sols i quiets. No puc posar-te llum sobre aquest tema. Si poses pausa, la veu de dins et regira els budells i, a poc que ho penses, perboques sense parar. Un discurs agre. Onades de merda sense digestió. Per això només val avant, avant, avant! També potser que no parlem dels mateixos sorolls. Mira, ara m’ha vingut al cap que el silenci absolut no existeix. No recorde on ho vaig llegir. Si el món callés completament, la mecànica interior del nostre cos s’escoltaria. La fresa de la sang recorrent-nos. Tot de batecs. I un brunzit inesgotable habitant-te les oïdes. A la vida res no calla. Potser el defecte siga l’esforç de concentració. La pèrdua constant de referències sobre allò que volem. I que ens treu valor a la voluntat i el seu seguici. No sé, geògrafa. Parar i descobrir-se. Avaluar-se. Posposar-se les rutines. Endarrerir-nos en la pèrdua. Rendir-nos a la pesantor. Sé que estàs cansada d’estar cansada. I quan arribem a aquesta redundància ens aixafem les alenades. Ens empetitim. Jo també estic cansat de fer sempre la mateixa descoberta. De rodolar pels mateixos trams en el mateix accident de l’afecte. Estic cansat de calcular la distància entre l’aspror i la tela. De sargir-me totes les costures del viatge. Els què fugim busquem sempre la travessa, com una maledicció. I el moviment se’ns torna una farsa, perquè acabem on érem. Ai, geògrafa. Crec que açò no serà un bon guiatge, ja t’avise.