dimarts, 5 de gener de 2021

tant fa

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
MONTSERRAT ABELLÓ

Encetar és molt a prop d’encertar. Si més no, ortogràficament. Però la constitució de les paraules no apropa els continguts malgrat que els mots s’avinguen a jugar amb les seues propostes de sentit. Dreta, davant del camí no estrenat, la geògrafa pensa en moltes coses. Com si ho veiés. Pensa si té temps per fer la distància que intueix, si trobarà el ritme, si porta el calcer més convenient, si el jersei li farà nosa o pel contrari, no serà prou perquè el cel, tot i ser ras, va enterbolit a l’horitzó i el vent és fred. La decisió és la resolució d’un algoritme. I el camí s’ha de fer. S’ha d’encetar. Les variables de la pèrdua i el gaudi són incertes. Inquietants. La geògrafa vol caminar sobre paral·lels i meridians que li puguen definir el rumb. L’anada i la tornada. La represa i la renúncia. I tot és un descobriment. Això creu aquest poeta. La vida, recolzada en les rutines, s’especia sovint amb els extraordinaris i  els desperfectes. Amb els girs de guió hi ha històries que guanyen. També hi ha de les que es fan inversemblants. Escriure és viure i viure és escriure. Llegim aprenentatges en la redacció que hem fet durant el passeig per la ciutat desconeguda. Veiem coses insòlites i ens descobrim com abans pensàvem que no érem. És important la introducció, perquè ens introdueix. Ens afina la mirada. Potser no tant la punteria. Però ens diu com és el recorregut que hem personalitzat amb l’exploració arriscada. Per això el poeta escrigué un relat on la geògrafa era un accident del camí que ell havia interromput per fer lectura. I de totes aquelles coses que no passen, s’escriu una altra història que mai no acaba. La geògrafa havia de ser immortal. Malgrat el revolt en la carretera o la ingesta accidental de soja. L’impuls d’encetar. La irrellevància d’encertar. Només gaudir del pànic que provoca tenir tot el camí per davant.