Les ciutats dormen fets antics. He viscut coses que després han quedat enganxades a les parets de les façanes del meu recorregut. Com anuncis antics o grafits precipitats que ningú ja no treu per nostàlgia o per mandra. De fet, a poc a poc, els camins van omplint-se de fites d’allò que vam ser i que la pedra, que pensàvem emmudida, parla tan bon punt ens reconeix al pas. Hi ha moments que ja no hi veig al cap. Magatzem atapeït. Però com la vida és un escampall de records, en regirar la ciutat d’acollida, trobe plens els calaixos del passeig. No es perd del tot l’equipatge d’allò que vam viure. I per això, també, deixem de visitar indrets. Passem de llarg. Deixem morir paisatges que han fet de fons d’alguna desgràcia, d’alguna derrota. Si som a prop, girem el cap. Mirem cap a l’altre cantó. Ens desfem d’aquell monument al desamor. Ens resistim. Sí, cada ciutat ens té un moment en dipòsit, allotjat en una intempèrie que ningú no desfà. Perquè allò que vam ser, fins i tot en els buits, troba la manera de perpetuar-se. Potser perquè en el seu no-res hi caben millor les circumstàncies d’allò que ja no som. Les ciutats parlen més d’un mateix quan més silents són.
Joc brut, democràcia vulnerada
Fa 1 hora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada