dissabte, 16 de gener del 2021

potser sí

“La tristesa dins la mar, la mar dins la lluna cega.”
Maria Mercè Marçal

Potser sí. Potser la tristesa siga endèmica d’algunes ciutats. D’alguns llocs concrets, on les condicions ambientals, més enllà de les circumstàncies, fan créixer la melangia sobre els punts del recorregut. No hi he estat mai a Lisboa. El meu imaginari no té força en aquells paisatges. Només Pessoa, al llarg del seu desassossec literari, deixant-me un escampall de retrats als que no puc forçar cap certesa. Potser sí, hi ha circuits, espais geogràfics, on un pot recórrer la tristesa, com un passeig, una visita. Com si fos un turista decidit a fer-se esclatar la bombolla de la pena que porta d’algun altre indret. I necessita d’un parc temàtic on alliberar-se de tota aquella bossa de sal que et parpelleja en la mirada. No ho sé, apreciada. Si és així, imagine que una gran part de l’equipatge que portes es perdrà en aquell periple. Una part important. Aquella incòmoda disposició de lloc que has fet entre les pertinences de la provisionalitat. Allò que ha de caure, com qui no vol la cosa, en algun cantó greixós d’un carrer desconegut. Amb aquella manca de decisió per retornar-lo al buit d’on ha eixit. Et confesse que llegint-te m’han vingut ganes de passejar-me per aquell plor. Per aquells carrers mullats d’un oratge emocional. Seure en una tauleta de marbre i metall, a la porta d’un petit local d’un port llegit, mentre vaig xuclant un cafè, a poc a poc, per fer condidora aquella solitud o menjant una senzilla omelette, sense cap més substància que l’ou batut i les espècies, per posar-me el gust d’aquell grapat de pàgines que ja m’he empassat tants cops. Em fa venir aquelles ganes un esperit antic, que ja em viatja de fa temps, a dintre. Un fantasma atapeït de pèrdues, renunciat a l’aventura dels extraordinaris. M’has de dir, però, si aquella tristesa va quedar allà, o sí per contra, se’t va fer companya i t’espera, a dintre de la maleta, pregant perquè faces una nova tornada.