la solitud del mestre

Una aula atapeïda d’alumnes que gestiones com si es tractés d’una actuació de plats xinesos, i mires d’atendre l’equilibri tot procurant que no en caiga cap al terra. Una atenció individualitzada que és només una ficció en aquell aparcament d’ànimes desbaratades. Uns currículums quilomètrics i canviants segons el govern de torn i que mai no atendrà, en les seues disposicions, als treballadors i treballadores als que exigeix el compliment dels mateixos. Necessitats educatives reconegudes però que no suposen cap resposta per a una administració que prioritza sempre altres qüestions. Uns pares que, en la seua particular individualitat, et demanen consell perquè no saben què fer-ne de la desmotivació, de la manca de ganes, de la poca responsabilitat que manifesten els fills. El prec desesperat cercant un remei que tu tampoc trobes.

Un munt de papers a la taula que t’exigeixen el registre detallat dels esdeveniments pedagògics del dia, per justificar cada valoració que fas, com si no fos prou aquella observada convivència. Aquella exigència creixent que diu que mai no és prou el què saps, que la formació ha de ser continuada, que està en joc la teua competència professional. Aquella mena de desfici que els entra a segons quins equips de direcció —il·luminats, potser, per l’alçada del despatx—, que transformen la seua urticària inoperant en una angoixa afegida a la teua diària posada en escena. Aquell aparador d’ofertes al que sovint t’aboquen per fer mèrits en el mercat de l’educació, que té més de visceral “Black Friday” que de raonada i raonable proposta pedagògica. Aquell obligat canvi de disfressa constant que torna espectacle de varietats el que hauria de ser obra clàssica.

Un gran cos social dimitit en la funció de recolzar l’educació, de significar-lo, d’omplir-lo de sentit. Famílies en precari, econòmic, emocional i desaparegudes en combat. Uns mitjans que només parlen del teu ofici quan s’apropen els dies de vacances, llançant-te als peus dels cavalls, mirant de fer caixa amb titulars desafortunats.

Una motxilla farcida de treballs que has de corregir, hores després, mentre tothom mira la televisió, acabada la seua jornada laboral i riu les gràcies de personatges analfabets que creuen tenir opinió de tot. L’espectacle, sovint obscè, d’una extravagància que anem assimilant a poc a poc, com a normalitat, com a referència, com el punt de mesura de totes les coses. Debats que es fan passar per diàleg quan semblen escridassades de desllunat. Lliçons sobre les que ningú sembla tenir res a dir, cap estallador que posar.

I ningú es pren la molèstia, quan apareixen els resultats del famós INFORME PISA —que posa en valor els països que millor nivell educatiu ofereixen— que, de tots els que ixen en la part més alta de la classificació, malgrat tenir estils metodològics diferenciats i, segons com, contraposats, són coincidents en una cosa, potser la més important de totes: la consideració social de l’educació en el seu país. Detall que ja va significar el pedagog  Gregorio Luri al seu llibre “L’escola contra el món” (La Campana, 2008).