dimecres, 30 de juny de 2021

mestres

És la ingenuïtat dels meus plantejaments allò que em critiquen més sovint. El fet d’escriure sobre coses de les que, en aparença, no tinc un bagatge suficientment mastegat per haver fet una digestió profitosa i que done un resultat reflexiu aprofitable per a qui ho llegeix. I és cert. Ho confesse. Per dos motius, principalment. El primer perquè no m’agrada treure-li raó a qui la té. I menys si es tracta d’una persona que em coneix, que gaudeix de la llicència de la meua amistat i que, com a conseqüència, posa una certa estima en allò que vol fer veure’m. I el segon motiu perquè, malgrat tot, em negue a prescindir d’aquell apunt primigeni que conserve encara sobre les coses que pense i sobre les coses en les que crec.

La vida menja més que una llima. Més que una revolta de riu, que ens deia mon pare quan ens contemplava asseguts al voltant de la taula, atacant aquella paella d’arròs, el misteri saborós de la qual es va emportar en morir. Això i moltes altres bones coses. La vida, dic, amb el seu inacabable mostrari d’experiències, va rebaixant-nos les expectatives amb una constant de paper de vidre, rebaixant-nos, sense aturador, tots els optimismes. La guerra bruta del dia a dia i les constants batalles perdudes, que amenacen a convertir en ruïnosa l’empresa del viure. I aquella temptació omnipresent de vendre’s les accions al primer postor.

Per això sé que has de tindre la corfa molt dura per ser agent de canvi i, alhora, de proximitat (i perdoneu-me que ho haja escrit com si es tractés de dues coses diferents, tot i sabent que no hi ha canvi sense proximitat). Ho sabem, sobretot, els mestres. Els homes i les dones que hem afegit la condició arriscada del cos a cos a la nostra feina. I que ens guanyem d’aquesta manera el pa, cada dia, malgrat el descrèdit continuat i la manca de consideració que pateix la nostra professió, cada vegada més carregada dels absurds socials que els polítics de torn, dimitits en la seua responsabilitat de posar ordre, ens encomanen, com si les escoles foren un calaix de sastre on caben tots els desperfectes que esdevenen des que el món ha decidit no fer servir el sentit comú.

I tot i així ens mantenim en aquella trinxera on ens immobilitza, sovint, el foc amic, amb els seus tòpics tan suats. Ens mantenim malgrat la desavinença constant que experimentem entre allò que s’hi cou al carrer i les dinàmiques que, una i altra vegada, mirem d’habilitar a l’espai de l’aula. Ens mantenim fidels a allò que som malgrat l’artilleria pesant dels mitjans de comunicació que bombardegen sense control els valors que sempre ens queden massa tendres en la cuina dels afectes. Potser perquè se’ns ha arrapat a la pell del cos de les creences, com un tatuatge indeleble, l’efecte d’aquella convicció que diu que el país (el món sencer) el farem els mestres, o no serà.

I per això percudim els barandats que ens empresonen amb aquella inèrcia profitosa que es diu voluntat i que naix de l’estima pel que som,  per allò que representem i per aquells que són el motiu del nostre ser. Percudim, quan no podem dir, que és el que fan els bon poemes. Movem, somoguem, fem tremolar, som la sísmica que a poc a poc acabe esquerdant els ciments d’aquesta cosa que ens vol ofegats, en un limbe sense criteri. Mesells i agenollats. Rendits.

Per damunt de qualsevol altra cosa sóc mestre. D’ací la meua irreparable ingenuïtat. I per això dic que no hi ha cap feina més desafiant i transcendent que l’ensenyament. Si algú no ho ha entès així, potser hauria de dedicar-se a una altra cosa.