dilluns, 2 de maig de 2022

No sé si a tot el món li passa, però llegir altres autors t’ompli el cap de frases pròpies que, malgrat el deler per poder-les escriure ràpidament, mai no arriben al paper indemnes. Vull dir, tal i com van ser parides pel pensament. Hi ha una disfunció incòmoda entre el dictat de la memòria i la velocitat mecanogràfica, en el meu cas. Sempre pense que és com a conseqüència de l’edat, que treu agilitats fins i tot intel·lectuals, a banda de les físiques. Cosa que és certa. Malgrat que la meua filla, llicenciada en psicologia, s’entesta en dir-me que són només manies. I que la meua demència recorreguda és només un episodi d'estrès, l’origen del qual mai no acabe de trobar. Amb els antecedents d’ansietat que he tingut, però, no tinc gaire força per mantenir aquesta coartada. Ara, la disfunció existeix. I es diu decrepitud. I et descalça els raonaments fins on t’arriba la memòria, cada vegada més curta.