filant prim

En dos dies m’he d’incorporar al seguici de la feina. Amb un ànim sota mínims. Amb un munt de feina que he desatès conscientment. Amb tot d’exigències que m’arribaran i sobre les que encara no he fet cap pensament. La primera i més important de totes, potser, preparar-me per a la consolidació del meu lloc de treball. Resoldre el meu interinatge. I això suposa concloure amb èxit les proves de caràcter restringit a les que em sotmetran en uns mesos. Però em fa fins i tot ràbia considerar el temps que hauré d’invertir en llegir manuscrits avorrits i apunts inintel·ligibles sobre novetats legals sobrevingudes en aquella mena de disbauxa pedagògica que els entra als polítics de torn quan volen aparentar canvis sense fonament, amb l’objecte de comprovar si en sé alguna cosa d’una professió que vinc exercint ininterrompudament des de l’any 1994. I em fa més ràbia pensar en els llibres que hauré d’aparcar mentre tot açò dure. I que com a conseqüència de la meua inconstància i desinterès, el final de tot plegat serà que hauré de continuar vivint al bell mig de la incertesa. Perquè en el fons sent que la seguretat laboral no m’és una prioritat. Em trobe perillosament còmode en la conformitat de viure una arriscada provisionalitat. Acceptar el seguit de conseqüències que han estat pactades al meu favor, de manera atzarosa. La confluència d’estats que m’han afavorit sense demanar-ho. Aquesta mena de funambulisme laboral que encara em permet arriscar-ho tot malgrat l’edat que tinc. Aquest desplaçament a les palpentes, convençut que en la propera superfície hi trobaré les anses on agafar-me abans de caure.