filant prim

Sempre porte a dintre una mena de complex que em treu autoritat quan més m’agradaria exercir-la i que em fa defugir sovint la polèmica que podrien generar les meues opinions sobre les coses. Una retirada covarda. Més encara quan es produeix abans i tot del conflicte. Mai no puc prendre en consideració el pòsit d’experiències llegides per fonamentar allò que critique. Potser per la por a trobar que algú puga rebatre els meus plantejaments d’una manera més contundent i encertada que la que jo he fet servir amb la meua exposició. Fa uns minuts he esborrat un tuït sobre el llibre del Joël Dicker, “La veritat sobre el cas Harry Quebert” (2012). Una lectura que vaig fer en el seu moment i que vaig haver d’abandonar perquè em va semblar un llibre dolent. Recorde que tenia una redacció pèssima, plana i anodina. Una gran quantitat de diàlegs (que és allò que busca la gent per “alleugerir” la lectura), avorrits i poc creïbles. I amb els que l’autor no aconseguia altra cosa que treure credibilitat als seus personatges, incapaços de poder justificar-se en la història. A sobre ens volia contar com un escriptor, que viu una mena de crisi creativa, aprofita per donar-nos consells sobre l’ofici, el que afegeix una egolatria i  una pretenciositat que tomben de tos. Fins i tot, en el cim del despropòsit, algú es va atrevir a comparar-la amb clàssics com la “Lolita” de Nabokov! Quan la pobra xiqueta, que apareix i desapareix en la narració, acaba sent una excusa, sense cos ni ànima, per tractar de justificar una història de lladres i serenos.  Però mira per on, el disbarat va acabar convertint-se en un producte d’acceptació de masses (allò que se’n diu bestseller), amb crítiques superlatives que ningú es va veure amb cor de contradir (qui se sent capaç d’anar contracorrent d’una munió de lectors enlluernats per una campanya tan ferotge?), valorant coses insòlites, com els suposats canvis de guió que no eren altra cosa que trampes inversemblants i girs que el feien encara més pesat i insostenible. El súmmum del despropòsit és que n’han arribat a fer una adaptació cinematogràfica (més dolenta encara). I el Dicker, evidentment, crescut, s’ha permès perpetrar quatre novel·les més. Doncs bé, he mirat de crear opinió amb els quatre renglons escassos que et deixa la xarxa, però al final me n’he desdit esborrant-los. No tinc el cos com per suportar lliçons de superioritat literària apuntalada sobre algú que no va tindre la sort de comptar amb un editor competent que li retornés el manuscrit i l’obligués a parar detall en la quantitat de defectes i llocs comuns que arrossegava. Em sap greu.