filant prim

Una dona, feta de rancúnies contra la realitat, instal·lada en la representativitat més alta de la institució democràtica valenciana. Quantes vegades haurem dit allò de si tinguérem tal capacitat, tal cosa, tornaríem al seu lloc allò que ens semblava intolerable? Doncs aquesta dona, amb la voluntat avivada de cucs d’odi sobre les coses que no accepta, ara té el poder i l’altaveu. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació que no n’haja fet esment de l’assumpció del seu càrrec. Aquella dona, qualificada d’ultracatòlica, contrària a les perspectives de gènere, a l’avortament i a l’escola pública. No sé quina capacitat d’influència tindrà, però està clar que el seu càrrec li permetrà, si més no, intentar-ho. Davant un PP afeblit pels desitjos de poder. Encegat per aquesta victòria inesperada. Decidit a reprendre aquella desfeta que ells van entendre com a governança. A situar-nos de nou al bell mig de la vergonya. Ja ho han fet en nomenar un torero conseller de cultura. La nostàlgia és poderosa. I creure que, amb els paràmetres actuals, podrem viure aquella vida desapareguda, és una malaltia perillosa. El teixit associatiu valencià, amb tots els seus vessants, imagine que ja es prepara per a prendre el carrer. Quatre anys mantenint un pols amb gent que desitja l’extermini social dels seus contraris. L’aposta tan decidida dels representants públics valencians actuals per l’ultracatolicisme, és realment la resposta que la societat volia? Només retornar a un món fet d’aparences i prejudicis? Això té recorregut?