Si hi ha algú que pot revisitar els contes infantils amb la mirada d’un adult, copsant tota allò de pertorbador i terrorífic que contenen és, sense cap mena de dubte, l’Stephen King. I, en certa manera, això és el que ha fet. Aquell món que ha moblat els inicis del nostre imaginari, existeix. I es pot accedir des d’un pou ocult en una caseta d’eines de llaurança d’un petit poble d’Illinois. Un adolescent de disset anys hi accedeix i ens ho conta. Després d’una treballada primera part, excel·lent i tant marca de la casa, King ens fa entrar en aquella fantasia, però amb vacil·lacions que li són impròpies. De fet, en tot allò que descriu, has de posar més imaginació, del que ell posa en detall en la reconstrucció. Amb un llenguatge estranyament empobrit, repetitiu. I és el primer cop que veig com li resulten d’indiferents un bon grapat de personatges, que acompanyen la història i dels quals en sabem ben poc. Comparses sense carisma que queden lluny d’emocionar ningú. Això m’ha deixat fora de lloc. També el final, precipitat, enllestit com a correcuita, després de més de vuit-centes pàgines. Què li passa al mestre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada